Maldives: crònica d'un viatge necessari

Surfejar a l'hivern

Per què som tan massoques i ens fotem a l'aigua a l'hivern?

Com sempre les previsions d'onades se les inventa algú ple de rancúnia que juga amb els sentiments més que esmicolats dels surfistes mediterranis. Per desxifrar una “previ” a la Costa Brava has de fer un màster en meteorologia i "big data" a la vegada. Mires entre tres i cinc aplicacions, la web dels ports de l'Estat, la càmera en directe de la bocana o les càmeres web d'immobiliàries que han tingut el gran encert d'enfocar cap al mar. La desesperació és tal que estàs per nedar fins a la boia de Begur i enganxar-hi una webcam. A les imatges que trobes per diferents portals, extrapoles la mida de les onades amb l'alçada dels que passegen prop de la platja i l’amplada de les llengües d'escuma que deixa el mar. Et cagues en tot quan t'adones que les imatges no són de fa tres minuts si no de fa tres dies. I quan ja t'has trastocat, conclous que el millor és agafar el cotxe i anar a treure el cap tu mateixa. Llavors comença la ruta de les platges, que ben bé et pot robar una hora de bany. Puges al cotxe resant per no haver-te deixat el neoprè, els escarpins o l'amarradora. Les calces per canviar-te després, t'importen bastant poc. Mires la temperatura quan poses les claus al contacte i veus 8 °C. Saps que estàs al límit del bé i del mal. Pot acabar sent un bany gèlid. Sortint de l'aparcament, veus la boira que no marxa. La temperatura davalla a cada revolt. 7 °C, 6 °C, 5 °C. Les ganes poden més que la lògica.

 

Efectivament, el cling del cotxe amb el símbol de neu (4ºC) et recorda que surfejaràs com si estiguessis en una nevera. Deixes anar tots els improperis que recordes, ofenent tres generacions d'avantpassades seguides. I després de gastar benzina i la poca il·lusió que et quedava, arribes a un racó de mar i detectes dos passerells amb neoprè dins l'aigua. Et cagues en tot perquè saps que ells saben interpretar millor les previs, i a més, son matiners. Recordes l'escalfor del nòrdic que t'immobilitzava el braç per mirar el despertador i plores. 

“Si ens llevem ben d'hora, ben d’hora...” 

Puto Guardiola...

I llavors, arrenques a córrer a posar-te el neoprè. I és en aquell moment, quan et despulles i el fred et gela l’espinada, que penses:

–Collons, ja em podrien haver agradat els escacs!

Arribes a la sorra i amb dos minuts justos d'escalfament ja et penses que tens els músculs a punt (una mentida com una casa). Quan entres a l'aigua, sempre hi ha una onada que t'esclafa a la cara, i els regalims congelats et davallen pel clatell, fent-te tremolar. I ja no hi ha marxa enrere, si no comences a remar, quedaràs balba. Arribes al pic i saludes, però els dos "esbirros de l'infern" ni et miren perquè vas amb una taula de 7 peus, llarga com un submarí i ells van amb pinxos de fibra. Riuen pensant que te les cardaran totes. 

Ja ho veurem... 

Per protocol, deixes passar un parell d'onades i llavors ve la teva, un llom d'aigua que s'aixeca i que porta el teu nom. L'anticipació de la baixada –o de l'hòstia que et fotràs– et fa salivar. I comences a remar i te la mires de reüll amenaçant-la amb un "no em fallis ara, eh?" I arriba un moment que la por és tan grossa que només pots mirar cap endavant i resar perquè aquells músculs entumits pel fred et responguin. I no saps com, però t'aixeques i t'enganxes al vidre verd que s’eleva, pitjant l'accelerador a la vida. Són uns pocs graus d'angulació els que et porten al nirvana, clavant "canto" a la paret, avançant sobre una bèstia que ha nascut milers de milles mar endins. I tota l'energia líquida de les galernes més despietades t'enrampa l'ànima. 

I és per aquell moment efímer que valen la pena els cinquanta mil viacrucis gèlids que et marques a ple hivern, amb la boira encara enganxada a les pinedes. 

PD: A Noruega encara ho tenen pitjor i sinó mireu la foto de @chrisburkard i veureu que la fred empordanesa és una collonada.