Maldives: crònica d'un viatge necessari

Una mica més i cancel·lo el viatge.

No estava gens in “the mood for love”, contradient Erroll Garner, hostiant les tecles del seu piano. Sotracs mèdics familiars, guerres a tot arreu, una feinada del quinze i a sobre una previsió  d’onades gens assequible pel meu nivell xusquero de surfer mediterrani. 

I per més INRI, el Weather channel donava tempestes elèctriques cada dia pels volts de Malé. Vaig visualitzar tota una setmana fent sudokus a bord del iot, drogada de biodramines i Budweisers calentes i una mica més i truco el 112 perquè em vinguessin a retirar el passaport.

I tot i aquestes expectatives tan terrorífiques, vaig carregar les meves anti-il·lusions i la taula de surf i me’n vaig anar cap a l’aeroport.

A la cua del check in ja hi vaig trobar-me amb un  basc de l’expedició i després dels controls de seguretat havíem de trobar dos nois canaris més. Els animals però, en comptes d’enviar-nos un selfie per identificar-los millor, van capturar la imatge de dos qatarians amb més pinta de jihaidistes que de "canariones". Vaig saludar efusivament a dos aspirants a màrtir i conseqüentment van marxar corrents i cridant “No, no, no!”. 

Començàvem bé.

El viatge va ser ben llarg i el vol de Doha a Malé, em va tocar un seient massa estret.

Però quan vaig veure els atols turqueses traient el nas entre els núvols, la fartanera amb la vida en general va començar a dissipar-se.

I a la sortida de l’aeroport vam trobar la resta del grup i vam repartir abraçades i salutacions com si s’hagués d’acabar el món. 

I ja hi vam ser. 

Ens vam instal·lar al iot que ens albergaria tota la setmana i els mariners em saludaven contents perquè se’n recordaven de mi de l’any passat.

I havent dinat, el timbre  infernal del menjador va fer tremolar el nostre jet-lag, avisant-nos que ja no hi havia volta enrere. La seva estridència, més pròpia d’un centre penitenciari, donava el tret de sortida a vuit dies de  “surf, eat, sleep & repeat “. 

Vaig tenir dies de tot, d’eufòria desmesurada per haver agafat una onada, a fer un màster accelerat de gestió de les frustracions. 

Vaig executar múltiples exercicis d’humilitat menjant sèries eternes d’onades esclafants i vaig acabar practicant batimetria d’alt risc (poseu-hi un pam d’aigua) pels esculls de corall, mantenint el pànic a ratlla. (Això últim, no s’ho creu ningú...)

Vaig estar temptada de partir la taula de surf contra una palmera,  xutar ben lluny el casc rosa dels collons i dedicar-me al punt de creu per sempre més. 

Per sort, els riures, la xerrameca surfista, i la perseverança del mestre, que no va tirar la tovallola amb el “paquet” que li havia caigut, em van re-calibrar l’actitud. 

Perquè el surf és això, és un esport cruel, ingrat i lacerant, com si fos un còctel de tot el que havies odiat dels teus exs. 

Però llavors agafes una onada i se t’esborra tot.

I aleshores flipes amb l’olor de coco de la parafina i al·lucines amb les tortugues erràtiques que vas trobant al pic, anticipes fugides èpiques d’escuma caòtica i baixes onades de vidre, mentre mires de reüll un tauró solitari que et passa per sota. 

No cal dir res més, amb només una bona onada maldiva ja tornes a estar

 “in the mood for love”.