Referents (científics) de pel·lícula

Jo vaig néixer el 1976. Això vol dir que soc viva de miracle després de buscar la mare d’en Marco des dels Apenins als Andes, de veure Bambi i no acabar fent-me ratlles de colacao i antidepressius i la cirereta arriba amb la Heidi, orfe, amb un sol amiguet, el beneït d’en Pedro, cuidant un avi i una amiga amb problemes seriosos de mobilitat. Per tant, trobar referents científics amb aquests antecedents, costa, perquè Banner i Flapi, aquell parell d’esquirols ximplets, molts experiments no feien mentre saltaven d’arbre en arbre.

Però arriba 1983, i ens foten en horari infantil “V”, uns llangardaixos disfressats de “buenorros” que mengen ratolins mentre envaeixen la terra. I ta-raaaá , la líder de la resistència és la Dra Juliet Parrish, i és bioquímica! La tia reparteix bastanta llenya, però li posen el guapet periodista de crossa argumental, en Donovan, el qual computa com un dels meus primers “crushos”. El missatge de V fou que la bioquímica et pot servir per salvar el món però et putejarà tot cristo, fins i tot de galàxies molt llunyanes.

Seguim. 1988, estrenen Goril·les en la Boira, la Sigourney Weaver majestuosa, fent de Dian Fossey, una antropòloga que prefereix estudiar els primats que no pas fer “match” amb els urbanites. Acaba assassinada. Per tant, ja tenim una altra referent científica tràgica amb final dramàtic.

Vam encetar 1990 amb “Línea Mortal”, uns estudiants de medicina, entre ells la Julia Roberts, que es mig maten per mig reanimar-se i acabar tots amb anti-psicòtics per culpa dels pecats terrenals. Un thriller de puta mare per alimentar la “síndrome de la bona nena” que totes portem a dins. El missatge era clar, la ciència et mata, una altra vegada.

I llavors arriba 1992, l’any de les olimpíades, el d’obrir Barcelona al mar i projectar els catalans al món. I el cine se les empesca per treure dos hits. El primer és “l’oli de la vida” on uns pares, però sobretot la mare, se li inflen els ovaris amb la malaltia incurable del seu fill, s’hi fot fins al fons i li aconsegueix un tractament amb un oli especial. El missatge aquí és molt bonic: totes podem ser bioquímiques excepcionals (però la carrera igual tampoc és tan difícil ni tampoc és tan necessària per exercir).

I el segon hit de 1992 és "Els últims dies de l’eden". Aquesta em va marcar molt. Una bioquímica, l’actriu Lorraine Bracco, molt ben parida, la foten a la selva al campament d’un Sean Connery en la seva faceta més hardcore de mascle selvàtic, després de Zardoz i aquell tanga vermell que ni en Josmar. I és la bioquímica que torna a trobar el “pic 37” a la cromatografia de gasos, pic que correspon a un anti-tumoral que ni l’aigua de Lourdes. En Sean Connery no li fot ni puto cas i pobra, s’ha d’anar a drogar amb un xaman en una cascada per acabar descobrint que l’anti-tumoral no es troba en unes bromèlies sinó en unes formigues amb tanta gana que podrien fer desaparèixer fuets en 3 segons. El missatge de la pel·li és premonitori també: com a científica no et fotran ni puto cas i tot el reconeixement se l’endurà el mascle amb el “Marco Paqueti” vermell del teu costat.

En la mateixa línia, la del reconeixement inexistent a la tasca científica, tenim Contact el 1997, on l’oscaritzada Jodie Foster, descobreix una senyal repetitiva entre les estrelles, es curra la construcció d’una màquina per viatjar per l’espai-temps, ha de barallar-se amb un torrecollons de capellà (en Matthew McConaughey) que xafa el mètode científic a cops de Bíblia, i que finalment, quan té els 30 minuts de glòria, que demostrarien que ha entrat en contacte amb extraterrestres, la prenen per boja. El missatge per les que volíem fer ciència aquí era apostoflant: en qualsevol moment poden advocar a la teva “poca” salut mental per desacreditar-te perquè la dona sempre és la boja.

Però per sort, el 1993, va arribar l’agent Dana Scully, metgessa i patòloga, fent de “diazepam” d’en Mulder, el seu company híper-motivat de l’FBI, en els “Expedient X” . Ella era la més escèptica i objectiva del món mundial, i pregonava que la ciència resolia la suggestió, la superstició i al capdavall, la por a tot allò desconegut. I per sort nostra, el personatge de la Gillian Anderson va generar l’efecte “Scully”, on s’ha correlacionat que les dones que seguien la sèrie, es van decantar més a feines i graus STEM.

I el 1994 vaig començar el meu camí pedregós cap a convertir-me en bioquímica, i amb aquests referents tant accidentats, encara ningú entén com... Així doncs ens cal més ciència en femení, més Maries Curie, més Margaritas Salas, més Dolors Aleu, més Josefines Castellví, més Magdes Campins, més Pilars Bayer, més Mares Dierssen, més Tereses Estrachs (l’única degana que ha tingut la nostra facultat de Medicina-UB) i més científiques, que segur que podeu anomenar del vostre entorn, perquè hi son!

Feliç dia de la nena i la dona en la ciència!