Taller d'escriptura d'humor
Aquest mes de novembre i desembre, tot i ser un dels periodes més intensos de feina, em vaig apuntar a un taller de com escriure humor, organitzat per l'Obrador d'històries. Començar la setmana rient a classe va ser molt tonificant perquè els meus companys d'aula eren boníssims. Però vaig poder comprovar que escriure humor és una de les coses més difícils de fer. Riu-te'n de la novel·la negra i d'encaixar trames amb morts i girs argumentals. Escriure per activar el que ens fa riure a nivell cerebral és molt i molt complicat.
Aquí us deixo els exercicis que vam haver de fer. Com comprovareu, el meu aprenentatge ha estat limitat però persistiré, ja sabeu que soc de la mena banya-baixa. I si alguna cosa us fa riure és gràcies a la mestria d'en Ramon Pardina, que és un crack.
Exercici 1: Joc de paraules
Auto-avaluació: em va sortir bastant nefast però va ser un bon bany de realitat. Vaig fer servir Apocalipsi i el vaig adaptar a un cognom, Apuka-Lipsee.
Ja ho sé, no s'entén re...
El barman li posa un whisky i li cobra. Ella l’agafa i se’l beu de cop.
—Què vols que et digui, jo sóc la Dolores Apuka-lipsee, dels Apuka-lipsee de tota la vida. Organitzant desastres des que el temps era temps. Ens avalen mil·lennis d’excel·lència: el diluvi universal, l’extinció dels putos dinosaures, o l’1 d’Octubre. Però això, noi, no ho vaig pas veure venir. Volia engegar un temporal d’aquell de rentar botes, una bona enfangada per espantar els negacionistes però la cosa es va desmadrar... Qui ens ho hauria de dir que un torete amb aspiracions eurovisives em trauria del negoci. El tiu és un bala. Els dies abans ja fa cas omís dels homes del temps, pensa que son uns trilirís i com a bon mascle espanyol, no l’espanten quatre gotes. El dimarts es lleva content. Es dutxa i s’empolaina. Es canvia els calçotets. Ja feia dies que alternava al cara A amb la cara B, però té un dinar important amb una rossa espatarrant i vol quedar bé. Dinaran al restaurant Ventorro i riu infantiloide, amb la rima fàcil. Es veu triomfant. Comença a rebre trucades de l’Aemet, i sense les ulleres del “cerca” el confon amb en “Mehmet”, el seu dealer de viagra. Però li deu pasta i el bloca. Al mig dia, ja fa estona que plou, i li expliquen els pollastres diversos a les carreteres. Menys mal que el restaurant està a deu minuts caminant i va tirant, que no vol fer tard. La rossa és realment espatarrant però més llesta del que es pensava. Comença a veure missatges al mòbil i riu. Aquests seus amics de les corrides son uns catxondos, li volen trolejar la quedada amb imatges catastròfiques. Pensa que son uns cabrons, i posa mode avió.
La rossa li encanta però no li compra el fum. Es fa la dura. Amb uns “orujos” es veu capaç d’estovar-la, però després de cinc xarrups, desisteix. La tia deu tenir ascendència cossaca i el guanya. Avui no faria res ni amb la pastilleta blava. Entre els xupitos i la presbícia, es veu incapaç d’enfocar els whatsapps. I quan arriba a la Gene, com que el dinar li ha fet set, té els sants collons de demanar aigua, quan tot València ja està negada.
El barman se la mira amb preocupació.
—Jo, de veritat...estic sense paraules. Aquest tiu m’ha cardat la feina amb un pim pam!
El barman la veu tan fotuda que li serveix un altre whisky.
Aquest últim, va a compte de la casa.
Exercici 2: barreja de mons (com més oposats millors)
Auto-avaluació: vaig tornar a ratllar la infumabilitat però en fi, bé s'havia de fer l'exercici, i era tard...
Rebeca de Daphne du Maurier, protagonitzada per Susi Caramelo
Diari de Putàcora 35:
Ahir a la nit vaig somiar que havia tornat a Manderley. Estava tota la casa fosca. Com que era un somni vaig travessar la reixa. Arriba a ser real i no passo pels barrots per culpa dels meus sacson... Però en el meu somni, la casa romania negra i solitària, ben diferent de quan hi vaig viure amb en Max de Winter. El vaig conèixer a la Costa Blava, i el que semblava un pagafantes pijoteres, va acabar sent el meu marit. En Max era guai, em deixava treballar a la tele i tot, i hi anava a parlar amb dues formigues liles i un home encara més petit.
Però en el meu somni, Manderley estava deserta, abandonada fins i tot pels fantasmes. I allò era culpa de la Danvers, la governanta, que era més maligna que un polvoró un dia de règim. Aquella dona em gaudia torturant-me, i ho feia comparant-me sempre amb la Rebeca, que no era el jersei que agafo quan surto amb les amiguis, sinó la primera dona d’en Max,morta en un naufragi. Segons la Danvers, la Rebeca tot ho feia bé: era la més guapa, la més intel·ligent, la més sexi. Jo sincerament, sense haver-la conegut, ja em queia com el cul, i clar no vaig poder evitar sospitar dues coses: la primera, el rotllo “estrany” que es portaven aquelles dues...I la segona, qui carai surt a navegar en una nit de tempesta? A veure si la Rebeca no era tan “lumbrera” com deien...
Al final, vaig descobrir el drama, que havia estat en Max que havia matat la Rebeca. Bé, a veure, com que la Rebeca era tan xunga, va manipular en Max perquè li fes una eutanàsia encoberta. La Danvers, despechaá com la Rosalía, ens va acabar calant foc a la mansió, i ara, per culpa seva, vivim en un pis atrotinat de l’Hospitalet.
Puta Danvers!
Exercici 3: parodiar-se un mateix i fer un exercici descarnat "self-deprecating"
Auto-avaluació: és igual, passeu-ho ràpid....
Soc una bronques
Soc una bronques, ho reconec. Tinc una incapacitat patològica de no filtrar el que penso quan brego amb l’autoritat injustificada. No tinc pietat amb els tril·leros de la vida. Inicialment em veuen amb cara de bona nena, i això em dona una avantatge mortal per treure la tinent Ripley que porto a dins i acabar llençant Napalm galàctic a qui em toca els collons.
La meva primera bronca va ser a P4, quan una de la classe em va prohibir baixar pel tobogan, queixalant-me el genoll. Encara tinc la marca. Ella encara té la clapa de cabells sense créixer a la templa.
Als 12 anys, em vaig encarar amb el meu entrenador de bàsquet, un capullo que si feies mal partit et posava punts negatius a Castellà. Em va dir:
–Cristina, escalfa que surts.
I jo, com una molla disparada, li vaig engegar:
–a mi, ja m’escalfa el sol! –desautoritzant-lo davant de tot l’equip.
A 14, vaig enemistar-me molecularment amb l’hermana superiora, que va tenir un atac de nervis en veure que no em podia doblegar ni tocar-me les tetes. Amigues meves més baixetes van pillar.
Als 20 i pocs, mentre m’enrotllava amb el guapo del poble, i farta que em recargolés els mugrons sense cap gràcia, li vaig preguntar: “què, ja has trobat l’emissora?” Conseqüentment no el vaig veure més.
L’últim cristo que va ser amb el paleta que va enviar MAPFRE a enguixar el meu sostre per enèsima vegada, després que la veïna tingués fugues d’aigua. Va vantar-se que havia fet una feina de puta mare, però realment rivalitzava amb la cúpula de l’ONU d’en Miquel Barceló. La perimenopausa (o fenomen amplificador de la mala hòstia per antonomàsia) em va obligar a convidar-lo, no gaire amablement, a marxar de casa meva. Vaig tancar la invitació amb un insultant “arreando”. La incredulitat dels seus ulls va ser un poema. Malauradament, encara tinc el sostre per arreglar, amb les cares de Bélmez que em miren mentre em dutxo.
Assumeixo que el llindar de tenir els ovaris inflats com zepelins em disminueix amb els aniversaris. Sortosament, amb els anys, la meva precisió amb el Napalm augmenta i ja ratlla la perícia d’un dron. I així estic, madurant com un bon vi de DO Napa(-lm) valley.
Exercici 4: la literalitat, treure suc d'un concepte literalment...
-com que tampoc fa gaire riure, almenys el faig servir per felicitar-vos les festes nadalenques.
Encesa de l’arbre de Nadal 2024
El Divendres 20 de Desembre esteu tots convidats a l’encesa dels arbres de Nadal de Barcelona.
Ja hi tornem a ser, aquella època de l’any tan entranyable on tot és amor, llumetes de colors i cançonetes de nens amb aguts més propis d’autotune. Que si xarampim xarrampinya, les dotze van tocant o el puto el 25 de desembre, fum fum fum! Inaugurarem també els mercats de Nadal plens de muguet, caganers i nens jesusos amb l’aixella tan vestida que només els falta demanar-te un euro per anar a veure la seva mare malalta a Gavà. I finalment encendrem els arbres de nadal, vegetals decrèpits engarlandats per Mr. Wonderful col·locat d’MDMA. En paral·lel també hi haurà tallers de com actuar si cada cop que veus un arbre de Nadal se’t dispara la cama, com en Bruce Lee.
I a les 8:00, finalment, donarem el tret de sortida a l’encesa dels arbres de tota la ciutat. Un per un, seran ruixats amb gasolina i els tirarem un misto. Després, ens enfilarem a la torre inacabada de la Sagrada Família, i amb “Feliz Navidad” dels Gipsy Kings a tota castanya, gaudirem de la ciutat il·luminada per la joia del Nadal.
Bones festes a tots (de veritat!)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada