Maldives
Els aniversaris. El dia que una fa anys és un perill perquè d’un llistat de penediments en pot sortir tota una declaració d’intensions. I del meu aniversari del gener en va sortir un viatge de surf a Maldives. Immediatament, l’ansietat del dubte va contraatacar però la vaig neutralitzar amb un procés de preparació digne d’un shaolí. I el 18 de maig va començar l’aventura. De fet va començar malament perquè vaig quedar encallada a l’ascensor de l’aeroport amb la bossa de les taules (2’2 m de llargada) i després vaig envestir diversos cartells informatius suspesos per la T1. Per sort un voltaren abans de sortir de casa em va salvar de la lumbàlgia d’aixecar una bossa de 27 Kgr.
Però tot es va anar arreglant quan el color turquesa dels atols va començar a traspuar a través dels núvols esparracats. A l’aeroport, xopats d’una humitat extrema, ens vam anar trobant i ens vam convertir en un exèrcit de carros amb bosses immenses bel·ligerants.Aleshores un dhoni capitanejat per un maldiu silenciós ens va portar a l’Ari Queen, un iot gegant que seria casa nostra aquella setmana. Fou aleshores que vaig adonar-me que ja no hi havia volta enrere...
I de seguida vam entrar en una dinàmica de “surf, eat, sleep and repeat” que era emmetzinant. Primer trèiem el cap al pic de Jails, després a Sultans i si no ens convencia, arribàvem a Ninjas. Els meus companys i companyes de surftrip eren tots molt pros i feien filigranes quan agafaven una onada.

El meu nivell de surf mediterrani justejava, és clar però tothom em donava bons consells i em cantaven onades per agafar. A les nits, havent sopat fèiem les vídeo correccions, però no sé pas què corregien perquè tots surfejaven de putíssima mare. L’Isio, el càmera, amb només una frase, sentenciava la performance diària de cadascú. I aleshores començava el bany de realitat, un bany que en el meu cas era un casc rosa fent la croqueta massa sovint. Però estava allà per aprendre i no per donar lliçons, per tant a gaudir-ne. Després de la classe magistral d’en Kepa, envaíem la segona coberta on hi havia un minibar regentat per un mariner discret. El premi era una Budweiser infame al ritme de Sociedad Alcohólica i Kortatu, i amb l’oceà Índic rugint. També va caure alguna cançó de Sergio Dalma per fer-nos uns bons farts de riure.

Val la pena esmentar en Nasim, el capità del Dhoni que ens portava a les onades cada dia. Tot i que vam patir unes galernes més pròpies de Sharknado-the movie, en Nasim, el segon home més zen del mon mundial després d’en Kepa, anava cobejant les patacades amb rectificacions mil·limetrades de timó coordinant-ho amb reajustaments de velocitat. Tanta semàntica poètica per dir que si no hagués vist en Nasim tan tranquil m’hauria sortit allò de l’APM del “per què graves, si morirem tots?” Per això, després dels periples infernals, el felicitava, convertint-me en la seva fan número 1. Me’l vaig guanyar, és clar i em va cuidar com una flor la resta dels dies.

Jo em vaig aferrar a la frase que el millor surfista és el que més gaudeix dins l’aigua i concloc que m’ho vaig passar estupendament bé. Vaig aguantar mars inusualment braves, sessions de surf sota ràfegues de vent huracanat, esclafits de pluja, rebolcades d’aquelles on tot queda fosc per la fondària, punxades diabòliques d’eriços “madaffakas”, saltades injustes d’onades per part de goril·lers aliens al nostre grup. I, tot i així, vaig gaudir del viatge al màxim gràcies al grup de surfistes que m’havia tocat. Començo per les reines del mar peruanes, la Sabrina i l’Andrea, unes dones valentes i fantàstiques, bregades a les millors onades del món, i amb les quals vaig establir-hi un corporativisme surfero d’amistat en estat pur! Surfer girls power! Continuo amb el reducte celta; l’Evaristo, l’Slater gallec però amb un cor més gran que l’atol de Malé, en Nano, la serenor personificada fins que, a les nits, es convertia amb DJ Temazos (Ecuador...); en Fran, un nervi inventor de maniobres fabuloses i en Néstor el longboarder infiltrat i detector vivent de tempestes; en Manex, el donostiarra barceloní amb nom de superheroi, i amb un sentit de l’humor tan esmolat com els elèctrodes de grafè que promulga; en Dani, un llop de mar a nivell molecular, pacient i atent; en Martin, un alemany, tarifeny d’adopció, amb més agilitat que un acròbata del Circ du Soleil (li recordarem sempre el seu salt Txin-Chan del segon pis de l’Ari Queen); en Lucas amb el seu “Jodía, no mires atrás y dale!”, i gràcies a aquesta frase, li dec moltes onades.

En Borja, inesgotable pujant i baixant el pic com si portés piles Duracell; el comando Zarautz amb l’Oscar, el rei de les maniobres delirants, rient-se’n de la gravetat cada cinc segons, i en Yeray, el filòsof del grup que ja de bones a primeres va deixar anar la millor frase motivadora d’aquest viatge: “hay que sobrevivir para poder volver”. Claredat mental en estat pur; L’Isio, l’Spielberg dels documentals i de la saga de “Salvad al soldado Ryan-Tormenta eléctrica en los baños de Jails”. Va tenir la santa paciència de filmar-nos de tots els angles i de capturar-nos en les millors onades. I sinó sempre li quedarà el tutorial titulat: “Photoshop: com encaixar un paquet/kook en un tubazo”. I finalment en Kepa, la calma i la bonhomia personificada abans d’agafar una onada, però en cavalcar-la, es tornava una fuetada despietada. En Kepa és magnètic, enrampa. I té una plasticitat quàntica que li permet ressonar amb l’oceà esgarrapant kilojoules d’energia dels embats d’olivina.
Reitero el que apuntava en Yeray:
– Hay que sobrevivir para poder volver.
Moltes gràcies a tots!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada